Ciutat Vella en Crisi


La crisi fa crèixer la marginació a Ciutat Vella by Endavant
22,febrer,2009, 7:54 pm
Filed under: Hemeroteca

<!– @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } A:link { so-language: zxx } –>

L’impacte de la crisi sobre les classes populars s’està fent ben visible a Ciutat Vella. Dia a dia l’exclusió social creix al nostre districte.

En desembre de 2007  el Centre d’Atenció als Sense Sostre de l’Ajuntament de València deia tenir constància de l’existència de 60 persones sense sostre, la gran majoria al districte de Ciutat Vella. Des de ciutatvellaencrisi considerem que aquestes xifres municipals són massa optimistes. Amb la crisi capitalista estem comprovant com el seu nombre s’incrementa jornada a jornada. Els trobem dormint en cotxes abandonats, portes de garatges, caixers automàtics,… Són persones desemparades. L’associació valenciana de la caritat ha vist com la demanda de serveis de menjador ha crescut durant el 2008 més d’un 22%, mentre que la de pernoctacions s’ha incrementat en més d’un 7%. Recordem, però, que aquesta institució privada en Febrer de l’any passat arribà a un servei de menjador a 307 persones al dia (xifra màxima en la seua història, en 2006 la xifra mitjana era de 160 a 180 persones al dia). Les cues a la porta de la institució són ben visibles des del Passeig de la Petxina, més de mitja hora de cua és la que han de fer les persones que volen menjar de calent. També trobem amb cada vegada més freqüència com a les portes de diversos bars i restaurants del districte es reuneixen diferents persones per tal d’arreplegar les sobres del dia. Els Serveis Socials de Ciutat Vella tenen un radi d’actuació que triplica la població del districte donat que han de vetllar per un total de 74.543 persones.
Tot plegat és evident que l’atenció que les institucions públiques i privades donen als sense sostre i exclosos socials en general és molt insuficient, sobretot en una zona com Ciutat Vella on per les seues condicions es concentra un nombre molt alt dels marginats i marginades de València.

Altres factors de marginació i exclusió social són la drogodependència i la prostitució. La incidència de la crisi en l’augment de la toxicomania encara està per estudiar. Hom vincula l’augment de les drogodependències en general a la manca d’expectatives vitals (laborals entre altres). També és un fet evident que la manca de diners agreuja “la mona” i fa a les persones més manipulables en general. Les drogues actuen com una mena d’evasió social entre molts sectors de les classes populars i en especial entre el jovent. Tot i això, a Ciutat Vella el problema més visible és el de l’addicció a l’heroïna. D’ençà la Copa Amèrica i el Gran Premi d’Europa, que per part de l’Ajuntament comportà la “neteja” parcial del tràfic de drogues a Poblats Marítims; i després de l’augment dels controls policials a les hortes de Campanar i Benimàmet, molts heroinòmans han tornat intramurs. Des d’aleshores Velluters ha vist rebifar el tràfic d’heroïna. Per a aquestes persones dependents, malaltes, víctimes d’una degeneració física molt evident que agreuja la seua exclusió, l’Ajuntament utilitza prioritàriament una única política: la porra i la granera. És evident que aquest model és purament cosmètic, anar portant als i les heroinòmanes a llocs poc visibles, fer-los la vida difícil per tal que hagen d’emigrar constantment i es mantinguen sempre lluny dels carrers de negocis, sempre vinculats a àrees degaradades. En una operació que a Poblats Marítims i Campanar ha servit per preparar el terreny a l’especulació: degradar al màxim un barri per poder després justificar qualsevol actuació urbanística sobre ell que modifique profundament el seu tarannà (cosa que altrament seria difícil d’acceptar per part dels seus pobladors i pobladores). Ara ens ha tocat a Ciutat Vella. Però l’alternativa no pot ser demanar més policia per tal de desembarassar-nos dels i les toxicòmanes i enviar-los-els a altre barri. S’hauria de fer una aposta municipal i ciutadana per tal de tractar seriosament el tema i oferir a aquestes persones malaltes alternatives sanitàries, laborals, socials, vitals,… per tal de reincorpora-los al veïnat. I paral·lelament s’hauria d’oferir espais d’oci saludable, cultura i associacionisme, que el propi veïnat i jovent del barri puguera autogestionar. Des de la Coordinadora Veïnal de Ciutat Vella s’ha exigit a l’Ajuntament de València que oferira l’antic Cinema Princesa com a espai cívic i cultural que fos autogestionat pel veïnat, fins ara, l’ajuntament no ha oferit cap mena de resposta i el districte continua sense cap instal·lació d’aquest tipus. Com també resulten molt deficitàries les instal·lacions esportives i les zones verdes.

La prostitució a Velluteres i Ciutat Vella en genral també ha estat històricament vinculada a la marginació i l’exclusió social. La crisi doncs ha incrementat el nombre de joves que cauen en les mans de les màfies de prostitució al barri. L’explotació sexual al nostre barri afecta majoritàriament dones de països de la perifèria de l’economia-món capitalista. Obligades a la prostitució com a única alternativa de subsistència i molt sovint gravosament endeutades amb els seus propis proxenetes Es prostitueixen als nostres carrers (En Bany, Viana, Maldonado,…) sense cap mena de seguretat personal i molt sovint són objecte de furts, violacions, maltractaments,… per part dels prostituidors (usualment anomenats clients) i “xulos”. La Plataforma Cívica Valenciana contra l’explotació sexual ja va denunciar l’abril de 2008 l’explotació sexual, trata de dones i menors a Velluters. Els mitjans de comunicació valencians es feien ressó de la denúncia d’aquesta plataforma sobre l’existència d’un local on eren prostituides dues xiquetes de 14 anys. Una història que no és nova al barri donat que en les darreres dècades s’han patit abusos semblants.

L’explotació sexual amb tot el que comporta no és nova a Velluters. Si bé és cert que d’ençà el 2007 -recordem any de la Copa Amèrica- donada la pressió policial a la que es veien sotmeses les màfies més marginals al Port i Natzaret, aquestes màfies han trobat en aquest degradat barri una base per establir-s’hi. Amb això ja el 2007 es comptabilitzaven unes 200 prostitutes a Velluters, però des de l’any passat l’impacte de la crisi sobre les persones amb menys recursos (i entre elles sobretot les dones joves immigrants) feu augmentar el seu nombre. Com en el cas dels i les heroinòmanes l’ajuntament tolera en part aquesta presència sempre que estiga parcialment amagada, fora dels carrers més importants. I si té alguna política d’actuació real per solventar el problema és aquella abans esmentada: repressió cap a les prostitutes -en la qual s’aprofita que moltes d’elles no tenen papers. En el millor dels casos això suposaria un èxode temporal d’aquestes cap a altres zones degradades de València. No és cap solució. L’ajuntament hauria de fer una aposta per tal d’eliminar les màfies de la prostitució i alhora per tal d’oferir alternatives laborals i vitals a les dones vícitmes de l’explotació sexual per tal que pugueren tenir una vida digna al barri. Això passa, entre altres coses, per regularitzar sense condicions la seua situació a l’Estat Espanyol i per tant oferir-los papers. Tanmateix la situació és com ja hem dit un altra i els serveis socials municipals no tenen ni els recursos necessaris ni una política conseqüent en aquest problema.

Amb la crisi Ciutat Vella és un dels districtes urbans on més s’ha visualitzat darrerament vell problema de l’exclusió social. Les polítiques municipals sempre han sigut clarament insuficients, i en aquests temps de majors dificultats econòmiques, s’han vist totalment desbordades.



L’equipament sanitari a Ciutat Vella no s’ajusta a la seua estructura social per edat by Endavant
17,febrer,2009, 2:07 pm
Filed under: Documents

Població major de 64 anys:

– València 17%
– Ciutat Vella 21,7% 5587 persones

És el tercer districte amb major nombre de població anciana i amb
diferència el primer amb més percentatge de població major de 75 anys:

Entre els i les ancianes de ciutat vella la població femenina és amplament
majoritària. Per edats la població anciana de ciutat vella es distribueix
de la següent manera:

– entre 65 i 74 anys = 42’8%
– entre 75 i 84 anys = 40’1%
– majors de 85 = 17’2%

Això és especialment greu perquè per un costat amb la crisi la població
anciana és una de les més afectades perquè cobra pensions en general
baixes i no poden fer front a la carestia. Ací hi ha un enllaç a la noticia
sobre les pensions mitjanes al PV :

http://www.europapress.es/valencia/noticia-pensio-mitjana-jubilacio-comunitat-situa-76523-euros-gener-20090123123759.html

Si a això afegim que la immensa majoria són dones la situació es fa més
greu perquè les dones que han treballat com a mestresses de casa molt
sovint només compten amb la pensió de viduetat (en cas de mort de l’home).
També hi ha factors com que dels 5597 ancians i ancianes 1690 viuen soles
i d’entre ells la gran majoria són dones: 1312. Cosa que agreuja el
problema. També existeixen unes 630 persones que viuen en parella i
superen ambdós els 64 anys. Per últim hi ha 72 dones que convuen amb altra
dona (amiga, familiar, parella,…) major de 64 anys. Són en definitiva
casos molt exposats a la precarietat.

Daltra banda els serveis socials de Ciutat Vella atenen a 16.410 persones
majors de 64 anys, és a dir que el seu radi d’actuació va més enllà del
barri, són els 3rs més saturats de tota la ciutat pel que fa al nombre
d’ancians que atenen. I pel que respecta als Centres de Salut Públics hi
ha un a Ciutat Vella: el CS de Nàpols i Sicília que dóna cobertura a les
25788 persones que hi viuen. El centre d’especialistes públic al que hem
d’assistir es troba fora del barri a Joan Llorens que té un radi
d’actuació de 125.500 pacients. Segons l’OCU el temps d’espera mitjà per a
un especialista al PV és de 38 dies. Pel que fa al temps d’atenció per a
un pacient en metge general públic és de 6’3 minuts mentre que per al
conjunt de metges de la pública és de 8 minuts segons les pròpies dades
reflectides pel Comitè econòmic i social de la Generalitat a la memòria de
la dècada 1996-2006 .

Tot plegat s’entèn que la sanitat a Ciutat Vella, més comptant amb les
necessitats i la precarietat de la seua nombrosa població anciana és molt
insuficient. Per això s’entèn, si afegim altres condicionaments com per
exemple la insalubritat del barri, que l’esperança de vida en el període
2004-2007 a Ciutat Vella (75’44 homes i 82’81 dones) fos sensiblement
inferior que a la resta de València (77,35 homes i 83,79 dones). Ciutat
Vella és el segon districte de la ciutat amb menor esperança de vida i
només és superat per Poblats Marítims amb 74’59 anys per als homes i 82,74
per a les dones.foto-ancia-banc



by Endavant
13,febrer,2009, 8:02 pm
Filed under: Documents
Historieta editada pel Comité Local d'Endavant de Ciutat Vella

Historieta editada pel Comité Local d'Endavant de Ciutat Vella



Crisi i responsabilitats by Endavant
9,novembre,2008, 8:37 pm
Filed under: Hemeroteca

Donàvem notícia al darrer número de L´ACCENT de la destrucció de llocs de treball a la indústria als Països Catalans: més de 10.000 treballadors i treballadores estan amenaçats de ser acomiadats pels anomenats expedients de regulació de l´ocupació (ERO), la major part d´ells d´empreses relacionades amb la indústria automobilística. A aquella dada alarmant se n´hi han sumat de noves, dues especialment significatives. La primera: l´onada trimestral sobre l´ocupació mostrava el preocupant augment de l´atur respecte al mateix trimestre de l´any anterior: 99.400 aturats més al País Valencià, 88.000 més al Principat de Catalunya i un augment de 30.300 a les Illes Balears. Dels nous aturats, un gruix important treballaven a la construcció. La segona dada: que la compravenda d´habitatges al País Valencià s´ha reduït un 37,6% l´últim any, i que a aquesta davallada s´hi associa la reducció en un 20,7% de la producció en el sector de la fusta i el moble valencià també en un any.

En un país com el nostre que ha assentat bona part del seu creixement en l´economia del totxo, no ha de sorprendre que siguem de les regions europees que hem començat a patir més una crisi que diuen que tot just està arribant. I és que l´origen de la crisi es troba en l´aposta del capital financer pels sectors especulatius. Això va provocar que l´economia s´anés deslligant de la producció i de la riquesa real, i s´anés inflant en una espiral especulativa financera. Les conseqüències en el mercat laboral, doncs, s´han començat a notar primer en els sectors vinculats a la construcció, però sembla que aniran afectant-ne d´altres com si d´una onada expansiva es tractés.

La responsabilitat de la crisi és, doncs, del mateix sistema, però els governs hi han ajudat perquè han respost positivament a les exigències del pirates neoliberals de desregular-ho tot. Els deien que era la manera d´evitar caure en la crisi cíclica. Però l´únic que ha fet és afavorir el creixement de la bombolla i fer-la més difícil de controlar. I ara es troben que no tenen mecanismes per intervenir-hi efectivament per regular-la.

Un cop ha esdevingut inevitable reconèixer la crisi, les polítiques per fer-hi front que estan adoptant els governs de la Unió Europea apunten bàsicament en dues direccions: traspassar milers de milions d´euros als bancs per tornar a obrir l´aixeta dels crèdits a empreses i famílies, i impulsar directives com la de les 65 hores per permetre una explotació major de les classes treballadores i així garantir els beneficis als empresaris. En el primer cas però, res més lluny de la realitat: els diners públics que el govern del PSOE ha entregat als bancs espanyols han servit per tal de cobrir l´enorme deute interbancari amb entitats financeres internacionals. Avui ja no en queda ni un ral.

Davant d´aquest reforçament del capitalisme i de la seva forma més salvatge (el neoliberalisme), les treballadores i treballadors es preparen per plantar-hi cara. Ja s´han anunciat mobilitzacions d´àmbit europeu contra la directiva de les 65 hores i l´Europa del capital. Els mitjans de comunicació tenim la responsabilitat en el context de crisi a què estem abocats d´explicar a la població quines són les raons de la crisi, quines són les actuacions dels governants per fer-hi front, a qui beneficien i quines alternatives s´estan proposant per evitar que molts hi perdin i uns pocs tornin a sortir-hi guanyant.

Editorial del número 141 de l’Accent