Ciutat Vella en Crisi

Donàvem notícia al darrer número de L´ACCENT de la destrucció de llocs de treball a la indústria als Països Catalans: més de 10.000 treballadors i treballadores estan amenaçats de ser acomiadats pels anomenats expedients de regulació de l´ocupació (ERO), la major part d´ells d´empreses relacionades amb la indústria automobilística. A aquella dada alarmant se n´hi han sumat de noves, dues especialment significatives. La primera: l´onada trimestral sobre l´ocupació mostrava el preocupant augment de l´atur respecte al mateix trimestre de l´any anterior: 99.400 aturats més al País Valencià, 88.000 més al Principat de Catalunya i un augment de 30.300 a les Illes Balears. Dels nous aturats, un gruix important treballaven a la construcció. La segona dada: que la compravenda d´habitatges al País Valencià s´ha reduït un 37,6% l´últim any, i que a aquesta davallada s´hi associa la reducció en un 20,7% de la producció en el sector de la fusta i el moble valencià també en un any.

En un país com el nostre que ha assentat bona part del seu creixement en l´economia del totxo, no ha de sorprendre que siguem de les regions europees que hem començat a patir més una crisi que diuen que tot just està arribant. I és que l´origen de la crisi es troba en l´aposta del capital financer pels sectors especulatius. Això va provocar que l´economia s´anés deslligant de la producció i de la riquesa real, i s´anés inflant en una espiral especulativa financera. Les conseqüències en el mercat laboral, doncs, s´han començat a notar primer en els sectors vinculats a la construcció, però sembla que aniran afectant-ne d´altres com si d´una onada expansiva es tractés.

La responsabilitat de la crisi és, doncs, del mateix sistema, però els governs hi han ajudat perquè han respost positivament a les exigències del pirates neoliberals de desregular-ho tot. Els deien que era la manera d´evitar caure en la crisi cíclica. Però l´únic que ha fet és afavorir el creixement de la bombolla i fer-la més difícil de controlar. I ara es troben que no tenen mecanismes per intervenir-hi efectivament per regular-la.

Un cop ha esdevingut inevitable reconèixer la crisi, les polítiques per fer-hi front que estan adoptant els governs de la Unió Europea apunten bàsicament en dues direccions: traspassar milers de milions d´euros als bancs per tornar a obrir l´aixeta dels crèdits a empreses i famílies, i impulsar directives com la de les 65 hores per permetre una explotació major de les classes treballadores i així garantir els beneficis als empresaris. En el primer cas però, res més lluny de la realitat: els diners públics que el govern del PSOE ha entregat als bancs espanyols han servit per tal de cobrir l´enorme deute interbancari amb entitats financeres internacionals. Avui ja no en queda ni un ral.

Davant d´aquest reforçament del capitalisme i de la seva forma més salvatge (el neoliberalisme), les treballadores i treballadors es preparen per plantar-hi cara. Ja s´han anunciat mobilitzacions d´àmbit europeu contra la directiva de les 65 hores i l´Europa del capital. Els mitjans de comunicació tenim la responsabilitat en el context de crisi a què estem abocats d´explicar a la població quines són les raons de la crisi, quines són les actuacions dels governants per fer-hi front, a qui beneficien i quines alternatives s´estan proposant per evitar que molts hi perdin i uns pocs tornin a sortir-hi guanyant.

Editorial del número 141 de l’Accent