Ciutat Vella en Crisi

El Princesa per al barri!

Pel seu ineterès recuperem el vídeo de la jornada de mobilització veïnal que l’any 2007 va mobilitzar veïnes i veïns del barri per demanar la reconversió de l’antic cinema Princesa en un Centre Cívic Socio-Cultural.

Aquella campanya, que va ser impulsada pel comité local d’Endavant de Ciutat Vella, va ser assumida per la Coordinadora de Ciutat Vella i arreplegà el suport de desenes d’associacions veïnals i entitats de tota la ciutat.

Recordem que el cinema Princesa va quedar totalment destruït fa poc més d’una setmana, com a conseqüència d’un devastador incendi. L’edifici estava abandonat des de feia anys, sense que l’Ajuntament de València hagués previst cap actuació, rehabilitació o ús social.

<!– @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

L’especulació lligada al sector immobiliari continua sent un dels problemes més greus que pateix Ciutat Vella. Fa anys que es detectà un accelerat envelliment de la població del districte i paral·lelament un despoblament. Ja als anys 1980 es detectava que un 25’7% dels habitatges del districte estaven desocupats i en males condicions. Des d’aleshores l’Ajuntament ha fet plans per rehabilitar el barri (com ara l’anomenat Pla RIVA). Però totes aquestes actuacions han estat limitades i contradictòries.

En efecte, molt sovint l’aplicació dels plans de rehabilitació no han garantit l’habitatge a la població tradicional del barri. Així moltes d’aquestes actuacions han provocat un desatllotjament del veïnat més desafavorit que ha estat substituit per gents amb més capacitat econòmica. Això, a més del drama humà que per a moltes persones ha estat ser foratgitats dels nostres carrers, ha suposat també un desequilibri en el teixit social del districte.

Però el que és més greu és que en molts casos aquests processos rehabilitdors han anat de la mà d’operacions immobiliàries diverses. Així doncs, mentre l’Ajuntament desallotja part del veïnat tradicional dels nostres barris, no s’ha procedit a actuar conseqüentment contra els edificis i solars objecte d’especulació.

En efecte, segons l’últim Cens de Població i Habitatge (2001), València té 65464 habitats sobre un parc total de 377.248, és a dir un 17,35% dels habitatges romanen buits. En el cas de Ciutat Vella el percentatge d’habitatges desocupats continua estan per damunt de la mitjana malgrat les diverses actuacions municipals. A part d’això l’Annuari Estadístic Municipal de 2007 assenyalava que al nostre districte existeixen 504 solars -cosa que ja va denunciar el 2006 l’Assemblea de Ciutat Vella d’Endavant. Si ho comparem amb la resta de València la proporció de solars és d’aproximadament un 8%. Som el cinquè districte de la ciutat en nombre de solars, però cal fer una puntualització. Els quatre districtes que ens superen en nombre de solars -Pobles de l’Oest, Pobles del Sud, Poblats Marítims i Quatre Carreres- són zones suburbanes o perifèriques, és a dir, en molts casos són zones d’expansió urbana a costa de l’Horta. Per tant molts dels solars d’aquestes zones són resultat de la requalificació d’antigues explotacions agràries. En definitiva, la presència de solars a Ciutat Vella -que tristament ens ha fet ser coneguts arreu com “el Beirut valencià” són fruit de la degradació i l’especulació pura i dura a la qual hem estat sotmesos durant tots aquests anys.

Així ho demostra el fet que el preu d’aquests 504 solars és de 17.710.938, amb un valor mitjà per m2 que triplica el valor mitjà dels solars de València. És a dir que són parcel·les molt rendibles econòmicament les quals -comptant que es construisquen habitatges privats en un futur- poden multiplicar el seu preu de manera exorbitada. Dels cinc barris que componen Ciutat Vella, són amb diferència El Pilar (159), El Mercat (128) i El Carme (125) els que més nombre de solars concentren. Junts sumen 439 solars dels 504 existents al districte, és a dir els barris més humils i degradats contenen el 87% dels solars de Ciutat Vella. Els solars doncs són el complement necessari per a l’operació especulativa que es desenvolupa als nostres barris des de fa temps.

La situació d’abandó a la qual sotmet l’Ajuntament a aquests solars ens indica la poca voluntat d’acarar el problema urbanístic i demogràfic que pateix Ciutat Vella. Els solars són focus de brutícia i infeccions, abocadors, pàrquings espontanis,… són un perill per a la població del districte. Així ho demostra el fet que els bombers de València hagueren d’apagar 664 incendis vinculats a solars, matissars i abocadors en 2007.

Ens trobem doncs a Ciutat Vella amb una situació una miqueta subrealista. Amb una població reduida i envellida, que contrasta amb la incapacitat d’accedir a l’habitatge per part de la immensa majoria de joves valencians entre 18 i 29 anys. De fet Ciutat Vella és junt a l’Eixample i Camins al Grau, un dels districtes més cars de València amb un preu que segons l’indicador immobiliari http://www.hogaria.net rebassava, a començaments de 2009, els 3600 euros per m2. És a dir que malgrat la davallada relativa que al País Valencià està visquent el mercat de l’habitatge, el preu de les cases a Ciutat Vella continua sent inaccessible per a la majoria de persones de classe treballadora. L’Ajuntament, però, continua amb la seua “rehabilitació” que ara mateix està comportant desatllotjaments al Carrer Gütemberg. No seria més racional expropiar i rehabilitar els habitatges buits per tal d’oferir vivendes socials? No seria més lògic expropiar els solars per tal de construir habitatges públics i dotar als nostres barris d’equipaments i zones verdes?. Sembla que no serà així, l’especulació capitalista segueix una altra lògica, aliena als interessos de Ciutat Vella.

La privatització vetllada de l’educació al País Valencià s’ha incrementat progressivament en aquest darrers anys. Paral·lelament a l’augment de les prebendes als centres concertats i privats, l’educació pública pateix un problema de massificació i precarització. Aquest problema al nostre districte, però, és antic. L’agreujant és que comparativament amb la resta de la ciutat, Ciutat Vella té un índex d’escolarització en concertada i privada més gran. Entre altres coses perquè l’oferta pública és molt més baixa.

En el cas de l’Educació Infantil i Primària la situació és alarmant. A Ciutat Vella només el Col·legi Públic Santa Teresa dóna cobertura a aquests dos cicles. Per contra existeixen 3 centres concertats-privats d’Educació Infantil i 4 d’Educació Primària (Escoles Pies ; Gran Asociación ; Sagrado Corazón de Jesús i l’Escolania Nostra Senyora dels Desemparats). Així doncs en el cas d’Infantil la proporció d’alumnat públic sobre el total és d’un 16’8% (mentre que al conjunt de València és d’un 37’37%); i pel que fa a Primària la proporció d’alumnat públic és de només un 11’95% (al conjunt de la ciutat és d’un 44’26%). En altres paraules sobre un total de 1499 alumnes entre 3 i 12 anys (aprox.) només 200 poden estudiar en l’escola pública. A això s’ha d’afegir el fet que el Col·legi Públic Santa Teresa encara està esperant que es culmine la construcció del nou centre a Marquès de Caro i tradicionalment ha tingut diferents mancances de recursos.

Pati de les Escoles Pies de València

Pel que fa a l’Educació Secundària Obligatòria només trobem 2 centres públics (IES Barri del Carme i IES Lluís Vives) a Ciutat Vella front els 4 (concertats i privats citats anteriorment). Comparativament la situació de l’ESO és millor que la d’Infantil i Primària, així i tot si ho contrastem amb els percentatges d’escolarització a València trobem que al nostre districte estudien secundària pública un 41’5% de l’alumnat front el 43’36% de la resta de la ciutat.

Altrament en l’esenyament no-obligatori trobem xifres divergents. Per un costat tenim que el percentatge d’alumnat de batxillerat públic és sensiblement superior a la mitjana de València; però per altre trobem que els cicles formatius de Grau Mijà i Superior estan totalment controlats per centres privats i concertats, en altres paraules, en aquest camp no existeix a Ciutat Vella ensenyament públic, mentre que a la resta de la ciutat el percentatge d’estudiants de la pública respecte al total és d’un 51% en Grau Mitjà i un 73’9% en Grau Superior. De manera que a Ciutat Vella la formació professional en cicles pública és inexistent, i per tant només es pot estudiar als 5 centres de Grau Mitjà i 2 de Grau Superior que són de règim concertat o privat.

En resum, l’ensenyament públic es troba amenaçat i maltractat arreu del País Valencià. Aquest problema no és nou a Ciutat Vella però evidentment no estem exempts a aquesta dinàmica privatitzadora que està adobada per una necessària i conscient deixadesa del govern autonòmic respecte a l’ensenyament públic que es troba creixentment degradat i massificat.

Els temps que corren es tornen crus. La greu situació econòmica, social i nacional que patim el jovent no ens hauria de deixar indiferents. Però no ens equivoquem: els problemes que el sistema evidencia avui no són cap casualitat, sinó que són resultat d’anys i més anys de sinèrgia especulativa entre governs, institucions, bancs i empresariat. La “crisi econòmica” actual no és més que un punt àlgid en el recorregut que el sistema capitalista ve fent des de llargues centúries.

Tot i que algunes injustícies ja venim denunciant-les molt abans, volem fer-nos ressò de totes les misèries a les quals el jovent d’aquest país estem sotmesos i que el nou horitzó econòmic encara complicarà més. Són aquestes:

– Precarietat: el jovent som un dels sectors més maltractats pels contractes-fem i les dures jornades laborals imposades per la patronal o per les empreses de treball temporal. La precarietat laboral del jovent s’estén sense que ningú faça res per aturar-la. La cosa es complica quan hem d’estudiar i treballar alhora, fent-se aquesta possibilitat ben difícil degut a l’explotació laboral de la qual som víctimes.

– Atur: el nombre d’aturats creix. Les joves llicenciades recentment han de mirar-se amb resignació la seua tardança en l’accés al món laboral. Més dur encara suposen els acomiadaments massius que s’estan realitzant pertot arreu. El més destacat, potser, el trobem a la planta de Ford d’Almussafes (La Ribera), on una suspensió temporal de contractes deixarà sense feina més d’un miler de treballadors.

– Mileurisme: les darreres dades mostren que més del 40% d’assalariats a casa nostra cobren al voltant dels 1.000 euros. La situació, lluny de superar-se, pot agreujar-se, ja que tot indica que, per fer front a la “crisi”, els governs resoldran aviat la congelació dels salaris.

– Sinistralitat: els accidents laborals són una trista realitat al nostre país. Enguany, ja s’han produït almenys 102 morts de persones treballant a la nostra terra. Un dels darrers casos es va produir a València, en les obres del nou Mestalla, on quatre companys van perdre la vida. La mancança de mesures de seguretat que la patronal es nega a assegurar està darrere d’aquestes morts.

– Espoli fiscal: Des de Madrid se’ns continua furtant als treballadors dels Països Catalans des d’un punt de vista marcadament colonial. L’ocupació espanyola l’hem de pagar molt cara el poble treballador.

– Esclavatge: una nova directiva europea vol augmentar la jornada laboral fins les 65 hores setmanals. Aquesta possibilitat vindria a esborrar els avanços dels treballadors conquerits durant les anteriors etapes històriques, i deixaria molt malmesa la dignificació del treballador.

– Xenofòbia: el govern espanyol s’ha tret de la màniga una directiva de caràcter feixista l’objectiu de la qual és retornar forçosament els treballadors nouvinguts “no comunitàris”, prohibint-los la tornada en un mínim de tres anys. D’aquesta manera, els drets dels immigrants pengen d’un fil mentre el sistema capitalista actual és incapaç de donar eixida a les injustícies del nostre món.

Davant aquest panorama, quin és el paper que hem de jugar el jovent? Pensem que s’ha de trencar el silenci. I trencar el silenci significa que ens hem de fer partícips en totes les mobilitzacions que es convocaran durant els propers temps. Alçar la veu, dir prou i demanar una vertadera eixida al capitalisme. Cal que les joves ens rebel·lem i en fem ús de la insubmissió bancària, de l’abstenció activa i de la desobediència fiscal. Només així, activant la lluita directa, aconseguirem ensorrar els pilars del capitalisme i construir un futur més digne per al poble treballador.

Jove, ara és el moment!

Trenca el silenci!

Combatem el capitalisme!

Donant una volta per Ciutat Vella, podem observar diverses coses, en primer lloc podem veure que és un barri de gent treballadora, sí, treballadora , eixa gent que tots els dies s’alça per a poder obrir el seu comerç, per a desplaçar-se al seu centre de treball o d’estudis. Podem veure que és un barri que està aferrat a les tradicions del seu poble, que és un barri on podem trobar els comerços de tota la vida amb llocs més contemporanis a diversos nivells (productes, oci…). Un barri que, com a cor de la ciutat, ha viscut gran episodis: des de la lluita viscuda als seus carres tant al 1873, com a 1936, com al dia que van assasinar a Salvador Puig Antic… Barri que s’ha intentat trasformar i adaptar a la “Valencia del siglo XXI”, barri que davant d’això sempre ha protestat i mai ha perdut, el que ha conservat per ell mateix…la seua identitat

Però podem continuar donant voltes pel barri i podem veure una gran quantitat de vivendes en venda, les quals són de difícil adquisició per a nosaltres el joves, les hipoteques estan a un nivell que no es pot arribar a pagar sinó és passada més de mitja vida treballant per a poder tindre una cosa tan essencial com un habitatge, que segons l’Estat espanyol, tots tenim dret a tindre. Per això fem una crida als joves, un dels més afectats per aquest problema a organitzar-se per a denunciar, actuar sobre aquest problema. Per això apostem per l’autoorganització, l’autogestió i la iniciativa pròpia del jovent treballador per a que okupe aquells llocs en desús i que no s’aprofiten per a fer llocs de trobada, de vivenda i de construcció d’alternatives del jovent. A més incidint en el tema de Ciutat Vella trobem gràcies a treballs com l’informe Carme o l’informe realitzat per Endavant-OSAN que moltes estan abandonades des de fa anys i anys o que directament no tenen propietari…mentres els joves continuen en casa dels seus pares sense poder desenvolupar-se com a persones i tindre indepedència econonòmica.

Per altra banda, els joves trobem a faltar llocs on poder mantindre relacions amb altres joves del barri i conèixer-se, llocs on els mateixos joves tinguem la oportunitat de ells mateixos realitzar les seues propies activitats d’oci, de cultura , esports i desenvolupar les seues capacitats com a joves i persones. Llocs on fora del control per part de ningú puguen establir les seues relacions i la seua personalitat. Això únicament es pot aconseguir mitjançant locals autogestionats pels joves. Per ser coherents, podem dir que, tal volta, si nosaltres els joves no tenim potser hem de fabricar-los i gestionar-los, i tal volta el camí passe per no intentar dependre de ningú més que de nosaltres.

Respecte al treball no cal dir que aquest és precari a nivell de vegades semblant al de segles enrere on no es respecten ni els horaris, ni les condicions que al moviment obrer tant ha costat aconseguir.

Un factor que ajuda a tot això són les empreses de treball temporal (ETT’s) que són el gran negoci, ja que les empreses deleguen en elles per a buscar la mà d’obra, contractar-la, a canvi de que les ETT’s es queden una part del salari, això provoca que el jovent no tinga un treball estable i no puga fer plans de futur. Davant de tot això qui pot defendre al jove treballador?

Els sindicats majoritaris estan venuts als sistema a més de traïr sempre a la classe treballadora i aprofitar-se dels més desprotegits: els joves i els nouvinguts, per això a l’igual que en el tema

de la vivenda apostem per l’organització, l’assemblearisme, i l’autogestió per a combatre la precarietat laboral!

I per acabar, el que deuria ser una etapa enriquidora i de formació per al jovent, els estudis, han acabat convertint-se en una font de negoci per alguns i nosaltres els estudiants en els seus clients privatitzant un dels drets més essencials, el dret al saber.

Per això, molts de nosaltres que som estudiants ens trobem en una situació molt difícil tant per estudiar el que volem, com per poder pagar-ho, o com per a poder trobar eixida laboral, i per si fóra poc, en dos anys, començarà aplicar-se el plà Bolonya el qual farà multiplicar el preu de les carreres universitàries, excloent a molta gent de poder estudiar per la seua situació econòmica i reservant la possibilitat d’estudiar a privilegiats. Ens trobem en un moment en que hem de lluitar dins del instituts i les universitats per la lliure circulació del saber i no transformar-nos en el motor transmissor de la ideologia dominant, eixa que permet totes aquestes injustícies.

Per això cridem a tots els joves que estan en contra d’aquesta situació, als que estan en contra d’aquest sistema, que volen un barri combatiu i començar a construir espais alliberats, lluitar per la circulació del saber i començar a construir la unitat popular, a portar endavant les seues idees organitzant-se i lluitant per elles, ja que ningú lluitarà per ells, tot depén de nosaltres….de nosaltres mateixos!!!

Població major de 64 anys:

– València 17%
– Ciutat Vella 21,7% 5587 persones

És el tercer districte amb major nombre de població anciana i amb
diferència el primer amb més percentatge de població major de 75 anys:

Entre els i les ancianes de ciutat vella la població femenina és amplament
majoritària. Per edats la població anciana de ciutat vella es distribueix
de la següent manera:

– entre 65 i 74 anys = 42’8%
– entre 75 i 84 anys = 40’1%
– majors de 85 = 17’2%

Això és especialment greu perquè per un costat amb la crisi la població
anciana és una de les més afectades perquè cobra pensions en general
baixes i no poden fer front a la carestia. Ací hi ha un enllaç a la noticia
sobre les pensions mitjanes al PV :

http://www.europapress.es/valencia/noticia-pensio-mitjana-jubilacio-comunitat-situa-76523-euros-gener-20090123123759.html

Si a això afegim que la immensa majoria són dones la situació es fa més
greu perquè les dones que han treballat com a mestresses de casa molt
sovint només compten amb la pensió de viduetat (en cas de mort de l’home).
També hi ha factors com que dels 5597 ancians i ancianes 1690 viuen soles
i d’entre ells la gran majoria són dones: 1312. Cosa que agreuja el
problema. També existeixen unes 630 persones que viuen en parella i
superen ambdós els 64 anys. Per últim hi ha 72 dones que convuen amb altra
dona (amiga, familiar, parella,…) major de 64 anys. Són en definitiva
casos molt exposats a la precarietat.

Daltra banda els serveis socials de Ciutat Vella atenen a 16.410 persones
majors de 64 anys, és a dir que el seu radi d’actuació va més enllà del
barri, són els 3rs més saturats de tota la ciutat pel que fa al nombre
d’ancians que atenen. I pel que respecta als Centres de Salut Públics hi
ha un a Ciutat Vella: el CS de Nàpols i Sicília que dóna cobertura a les
25788 persones que hi viuen. El centre d’especialistes públic al que hem
d’assistir es troba fora del barri a Joan Llorens que té un radi
d’actuació de 125.500 pacients. Segons l’OCU el temps d’espera mitjà per a
un especialista al PV és de 38 dies. Pel que fa al temps d’atenció per a
un pacient en metge general públic és de 6’3 minuts mentre que per al
conjunt de metges de la pública és de 8 minuts segons les pròpies dades
reflectides pel Comitè econòmic i social de la Generalitat a la memòria de
la dècada 1996-2006 .

Tot plegat s’entèn que la sanitat a Ciutat Vella, més comptant amb les
necessitats i la precarietat de la seua nombrosa població anciana és molt
insuficient. Per això s’entèn, si afegim altres condicionaments com per
exemple la insalubritat del barri, que l’esperança de vida en el període
2004-2007 a Ciutat Vella (75’44 homes i 82’81 dones) fos sensiblement
inferior que a la resta de València (77,35 homes i 83,79 dones). Ciutat
Vella és el segon districte de la ciutat amb menor esperança de vida i
només és superat per Poblats Marítims amb 74’59 anys per als homes i 82,74
per a les dones.